Capítulo 17. Lo que no se dijo en 1967 #2
La iaia dejó el sombrero en la mesa, sobre la tela de algodón. Con mucho cuidado, para que no se deshiciera más el romero. Se quedó mirándolo.
—¿Per què te'n vas anar? —preguntó Irene.
No sabía que lo iba a preguntar. Le salió. Por tercera vez. En el patio de Cabanes, doblando sábanas. En la playa de la Ribera, a Nacho, mirando el mar. Y ahora aquí, en la galería, delante del sombrero.
La iaia no la miró. Miró a Mireille.
Y habló.
Habló en valenciano. Despacio. Con la voz de siempre, la de contar historias en las bodas, la de los domingos desgranando habas.
Pero sin la historia de siempre. Irene traducía al francés, frase a frase, con la voz rota, para Mireille.
Su madre, a su lado, se había sentado en un taburete, el taburete de Mireille con nueve años, y no se movía.
—Em vas oferir quedar-me —dijo la iaia—. Ta mare. Simone. A l'abril. Ací, en aquesta galeria. Amb un somriure que no li havia vist mai. Primera oficiala. Una habitació amb finestra. El meu nom en una etiqueta. I la seua forma. La de 1958. La que no deixava tocar a ningú.
»I li vaig dir que sí.
»I vaig dissenyar el barret. Tres setmanes.
Cada nit. Després de la faena. Amb la Mireille al tamboret, mirant-me.
Li vaig posar el romer del Desert, que me l'havia enviat la meua mare en una carta, sec, perquè em recordara el poble.
I li vaig posar el nom del poble. I li vaig cosir l'etiqueta amb el meu nom.
»I la nit del dissabte, una setmana abans de la presentació, me'l vaig mirar acabat. Ací. Damunt d'aquesta taula. Amb la llum de les claraboies. I vaig pensar...
La iaia se detuvo. Irene esperó, con la traducción a medias en la boca.
—Vaig pensar: «Qui et creus que eres, Dolors?
». Una xica de Cabanes. Que havia arribat amb les mans roges de lleixiu.
Que havia servit en un tercer pis del carrer de Rivoli.
Que no sabia francés fins als vint-i-un anys.
Amb el seu nom en un barret de París. A la presentació hi anirien les clientes de la senyora.
Les senyores de veritat. I mirarien el barret.
I mirarien l'etiqueta. I mirarien la xica de Cabanes. I sabrien.
—¿Qué sabrían? —preguntó Irene, en castellano, sin traducir, sin darse cuenta.
—Que no era ningú. —La iaia se encogió de hombros—. Que tot era un error. Que jo no havia de ser allí. Que tard o d'hora se n'adonarien.
»Així que el diumenge al matí vaig agafar la maleta.
I la forma. Perquè era meua, perquè me l'havia donada ella, i perquè no la volia deixar.
I vaig deixar dues paraules damunt de la taula.
I vaig agafar el tren de la nit d'Austerlitz a Portbou.
I després el de València. I després l'autobús de Castelló. I després el de Cabanes.
»I vaig arribar a casa de la meua mare el dimarts a les sis de la vesprada. I la meua mare em va obrir la porta i em va dir: «Què fas ací?». I jo li vaig dir: «Ja no m'agradava París».
Mireille, cuando Irene se lo tradujo, se tapó la boca con la mano.
—¿I el iaio? —dijo Irene—. ¿El iaio Andreu?
La iaia la miró por fin. Tenía los ojos secos detrás de las gafas de pasta. Duros. Como una piedra del arco romano.
—Al teu iaio el vaig conéixer al setembre —dijo—. A les festes. Al ball de la plaça. Quatre mesos després de tornar.
Hubo un silencio en la galería. Solo se oía, abajo, en el patio, una paloma.
—Quatre mesos després —repitió Irene.
—Me'n vaig enamorar. De veritat. Cinquanta anys.
Va ser el millor que em va passar. —La iaia se tocó el pecho, a la izquierda, por encima del abrigo negro—.
Però no vaig tornar per ell. Vaig tornar per por.
I després, quan algú em preguntava per què havia tornat de París, dir «per amor» sonava millor que dir «per por».
I ho vaig dir tantes vegades que gairebé m'ho vaig creure.
»Gairebé.
La iaia se volvió hacia la mesa. Hacia el sombrero de paja del color de la miel oscura, con su ala ondulada doblada por los años y su esqueleto de romero.
—Fa seixanta anys que em pregunte com hauria sigut —dijo—. No si hauria sigut millor. Si hauria sigut meu.
Después se volvió hacia Irene. Le cogió las dos manos, como en el aeropuerto le había cogido la de Nacho. Le pasó los pulgares por las palmas, por los callos de la base de los dedos, por la quemadura nueva de vapor del dorso.
—No et quedes per por, Irene —dijo—. Però tampoc no te'n tornes per por.
Irene no pudo traducir eso. No le salió la voz. Mireille no necesitó que se lo tradujera.
* * *
Mireille se levantó sin decir nada. Murmuró «excusez-moi», con una voz que no era la suya, y subió por la escalera de caracol, despacio, con una mano en la barandilla. La puerta blanca que parecía un armario se cerró detrás de ella.
La iaia no la siguió con la mirada. Se quedó sentada en la silla del rincón, con las manos encima del bolso, mirando el sombrero de paja sobre la mesa.
—Deixa-la —le dijo a Irene—. Fa seixanta anys que pensa una cosa. Necessita una estona per a pensar-ne una altra.
Irene esperó diez minutos. Después subió.
Mireille estaba sentada en el despacho de su madre, en la silla del escritorio de tapa de cuero verde, sin gafas.
Tenía en las manos una hoja amarillenta, mecanografiada, con un sello en relieve.
Irene leyó el encabezamiento desde la puerta: «Contrat de première d'atelier».
Debajo, un nombre: «Mademoiselle Dolors Ribés».
Una fecha: «1er juin 1967». Al pie, dos líneas para firmar.
Una tenía la firma grande e inclinada de Simone Vautrin. La otra estaba en blanco.
—Je l'ai trouvé en 1999 —dijo Mireille sin levantar la vista—. En vidant ce bureau, après l'enterrement. Elle ne l'avait pas déchiré. Trente-deux ans dans ce tiroir.
Irene entró. Se sentó en la otra silla.